Una nota de color

Història

Naixement i evolució del piano

Els primers cordòfons

El primer instrument antecessor seria el monocord, format per un cos que fa de caixa de ressonància, una sola corda i un senzill mecanisme que allarga o escurça la part vibrant de la corda per poder emetre diferents tons. Més endavant se li afegeixen més cordes que emeten, cada una, un únic to (policord). En tots dos casos, les cordes es pincen amb els dits o amb plectres. Aquests instruments són presents en moltes cultures ancestrals amb diferents noms o formes, però tots ells pertanyen a la família d’instruments de corda pinçada.

Teclat

Amb la finalitat d’agilitzar l’emissió dels sons, s’afegeix un senzill mecanisme basat en tecles (ja conegudes en l’orgue), que a l’altre extrem tenen una planxa metàl·lica que pica contra la corda. En funció del lloc de la corda on es produeix l’impacte, emet un to o un altre, de manera que diverses tecles poden actuar sobre una mateixa corda per assolir diferents tons. Així neix el clavicordi, al Barroc.

Mecanisme de pinçament

Quasi contemporanis al clavicordi, apareixen els instruments a base de tall de ploma. Un mecanisme més complex fa que, en accionar la tecla, una pua feta de ploma de corb pinci la corda. Cada tecla actua ja solament sobre una única corda per accentuar-ne el caràcter polifònic. Aquest giny ja contempla un primitiu sistema d’apagadors. Instruments com el cèmbal, l’espineta o el virginal comparteixen aquest tipus de mecanisme.

Mecanisme de percussió

Per aconseguir que l’instrument pugui fer tons forts i fluixos (la mecànica de tall de ploma no ho permet), Bartolomeo Cristofori al segle XVIII crea un mecanisme que, en lloc de pinçar les cordes, les percudeix amb uns martells. D’aquesta manera la intensitat del so depèn de la força amb què es prem la tecla. A més, com que el martell està recobert de cuir s’aconsegueix una sonoritat més dolça que amb els instruments antecessors. Neix el pianoforte, a l'època del Classicisme.

Desenvolupament del piano

En plena revolució industrial, les innovacions passen per millorar el mecanisme del piano i fer-lo més precís incloent el doble escape, afegint més cordes, creuant l’encordat per distribuir-ne millor la tensió o incorporant més pedals que ofereixen efectes diversos, entre d’altres. És tanta l’acceptació de l’instrument entre compositors i intèrprets de l’època, que el segle XIX, en ple Romanticisme, és considerat el segle del piano. És a mitjan aquesta centúria, i atesa la seva gran popularitat, que apareixen els primers pianos verticals per economitzar l’espai a les llars que en volen un.

Darreres evolucions

Al segle XX, els derivats del petroli aporten nous materials que s’utilitzen també per a la construcció de pianos. Amb l’aparició de les noves tecnologies s'incideix en l’estudi dels components, el seu disseny i les tècniques de
construcció, i així arribem
a l’instrument musical
que en l'actualitat
tots coneixem.

Piano vertical